Inexistencia de pronoms adverbials deis tipus en i hi segueix essent un tret cornu de les llengiies de la Romania central - com el francés, el italià i el cátala - i en l'Edat Mitjana n'hi havia també en castella i portugués. No estranyaria, dones, que molts romanistes poguessin ser temptats a dir que es tracta aquí d'un fenomen ben conegut i banal de la lingüística romànica. Alan Yates afirma, p. ex.: «Students with a knowledge of French or Italian will already be familiar with similar pronouns whose use is quite close to that of their Catalan counterparts.»¹ Tot i això sembla que en cátala aqüestes particules han anat desenvolupant una flexibilitat i extensió funcionáis que mereixen especial atenció dins l'àmbit de les llengiies que conserven les formes derivades deis adverbs llatins ibi/hic i inde. Aquí no cap entrar en una llarga discussió teòrica quant a la designació d'aquestes pròformes, que s'anomenen també «adverbs pronominals». En la fradicio gramatical catalana, però, en i hi han estât comptais entre els pronoms personáis febles. A diferencia deis adverbs, són sempre àtons, i en vista de Uurs caractéristiques distribucionals sembla, en efecte, prou justificat d'integrar en i hi en el paradigma deis pronoms en qüestió, considerant-los-en una varietat adverbial.

A. M. Badia Margarit va tractar el tema en la seva dissertació doctoral Los complementos pronominalo-adverbiales derivados de ibi e inde en la PenínsulaIbérica, del 1947; i Demetrio Gazdaru hi va fer alguns comentaris en el article «Hic, ibi, inde en las lenguas ibero-románicas», aparegut el 1969 en Ensayos de Filología y lingüística románicas I del mateix autor. Tant Badia Margarit com Gazdaru enfoquen el tema des del punt de vista historie, mentre que Pextensió actual d'aquestes particules, no els sembla preocupar gaire. Quejo sàpiga, tampoc no n'hi ha d'altres que hagin profunditzat en el problema. En conseqüencia, em sembla oportú de veure una mica mes a

prop com funcionen les formes en i hi en la llengua d'avui, tenint en compte
el que en diuen els manuals i les gramàtiques.

Per tal d'assolir una idea matisada de la distribució polifacética d'aquests éléments tan fréquents i fonamentals de la llengua catalana, vaig recollir i analitzar uns 1500 exemples trets d'una gran varietat de textos modems, que abasten des de novel les i teatre fins a assaigs i articles de diaris i revistes. I no essent catalanoparlant naturai, m'he valgut de dos informants catalans résidents a Noruega (Graciela Nielsen i Robert Segura), ais quais agraeixo per m'haver donat valiosos comentaris.

Redundancia i expletivisme

Resulta impossible de presentar un autèntic panorama funcional de les pròformes en i hi sense abordar els termes «redundancia» i «expletivisme». D'aquests termes preval el primer també com a designació de pronominalització pleonàstica a nivell de l'oració. Així i tot, la redundancia és un concepte bastant ampie, essent aplicat a gairebé tota mena d'elements no necessaris per a la comprensió d'un enunciai. Per a fins de claredat cree, dones, que sera útil optar pel terme «expletivisme» (o «expletiu») sempre que ens referim a una redundancia sintáctica. Això implica que en i hi es qualificaran de expletius si i només si teñen la mateixa referencia que un altre élément dins una mateixa oració.

Feta aquesta delimitació hi haurà expletivisme en una frase com:

(1) A Barcelona hi trobem molts edificis construits pel arquitecte Gaudi -

mentres que no n'hi ha en:

(2) En Pere se'n va a Franca, i després en seguirà a Alemanya

- encara que l'ullim en es pugui considerar redundant des dei punì de vista
semàntic.

La manca de formes équivalents en d'altres idiomes fa que moites vegades
no convingui traduir els pronoms adverbials. Això, però, no implica necessàriament
que es puguin qualificar de redundants en cátala! Un exemple n'és:

(3) En contrapartida, hi ha peixos que no es valoren gens a Catalunya i, per
tant, no se n'hi pesquen. (Avui 4.7.86, 3)

En castella seria naturai dir senzillament: «Por el contrario, hay peces que no se valoran nada en Cataluña y, por lo tanto, no se pescan» - sense substituir els pronoms adverbials per d'altres mots. Amb tot, formen una part orgánica del text català.

L'ús mes o menys redundant de les formes en y hi sembla que el dicta sovint consideracions subjectives o estilístiques, que no caben aprofundir aci. En una descripció lingüística interessa més apurar els criteris sintàctics que regeixin l'ús d'una o d'altra forma. D'aquí endavant em limitaré, per tant, a

discutir els casos de redundancia pronominal que càpiguen en la definició
d'expletivisme ja proposada.

Segons indica el meu material, l'ús expletiu deis pronoms adverbials és en
part facultatiu, en part obligatori; i llur freqiiència depèn del context. Quant
a això convé presentar ja una primera observado fonamental:

Llevat d'uns contextos on hi ha un pronom feble oblic, resulta que apareix un en o hi expletiu en quasi totes les frases iniciades per una determinació circumstancial o deíctic no temporal. Així será lícit de veure en l'anteposició del complément un criteri contundent d'expletivisme en general (encara que Badia Margarit (1962) remeti aquest fenomen al domini oral²). Isiés teòricament possible d'emprar ambdós pronoms adverbials en la mateixa oració, hi ha indicis que en preval sobre hi. Cf.:

(4) A Budapest [...], de la seu del Comité Central del Partit Comunista, en
diuen la Casa Blanca. (Avui, 17.9.89,3)

\Jen i Yhi expletius tenen llur mes gran projecció dins l'àmbit oral; dones son molt fréquents en els diàlegs de novel les etc. En contrapartida, brillen per la seva absèneia gairebé total en la prosa «tècnica». Així, en el núm. 19 de la revista «COM» - exemple triât a l'atzar - s'hi troben (llevat de les formes à'haver-hi, estructura lexicalitzada) només dos pronoms adverbials expletius; un hi (p. 9) i un en (p. 12):

(5) En el model de Gardner hi manca aprofundiment en els aspectes del medi
social.

(6) A mi m'interessaria saber si n'hi ha gaires, de servéis lingüístics...

En (5) hi ha un complément anteposat («En el m0de1...»), de manera que la presencia de Yhi expletiu obeeix al criteri general ja assenyalat. En (6) és évident que Yen de la construcció partitiva n'hi ha gaires resulta de factors contextuáis ais quais voltarem en tractar l'ús expletiu d'aquest mot en particular.

EN

La forma en sol descriure's com un pronom feble susceptible de substituir tota expressió formada pela preposició de + x, on x representa un pronom/substantiu qualsevol. Això és veritat, però no és tota la veritat: És que moites vegades resulta ben difícil de veure en aquesta partícula només un substitut d'un complément circumstancial introduit per de, cosa que veurem més endavant.

En s'empra també com a élément idiomàtic lligat amb certs verbs de moviment, donant a aquests un matis de significat particular. En d'altres casos, la partícula s'ha aglutinat al verb en forma de prefix, havent-se perdut la consciència del seu valor semàntic primitiu. De bons exemples en son els

verbs emportar-se'n iendur-se'n - formations etimològicament pléonastiques (parallèles al cast, 'consigo') - que constitueixen avui un conjunt lexicalitzat com a variants explícitament inceptives d'emportar-se i endur-se sols, on en queda «amagat» en el prefix em-? Els verbs mes fréquents en els quais la combinació amb en s'ha gramaticalitzat, son anar-se'n i tomar-se'n (variants inceptives deis verbs senzills anar i tornar).

EN possessiu

Ja que en representa de + (pro)nom no admira que pugui assumir funció possessiva - com a alternativa d'un adjectiu possessiu de la 333³ persona. Àdhuc sembla que hi ha una tendencia a evitar les formes explícitament possessives (el seu, llur etc.) sempre que resulta possible construir una frase équivalent amb en. Vegem-ne uns exemples:

(7) L'Estadi n'es una de les constructions mes importants. (Catalònia 12, 60)

(8) El poble dominicà no sap que podran fer aci tants estrangers; n'ignora les
possibilitats, com les ignoren els mateixos refugiats. (LE 3, Riera i Lorca,
40)

L'ús d'aquesta partícula en qualitat d'élément possessiu de la 383⁸ persona sembla ser limitât per certes restriccions sintàctiques: Només s'utilitza per a substituir Patribut possessiu d'un predicatiu (cf. (7)) o d'un complément directe que no es refereixi al subjecte de la mateixa frase (cf. (8)). D'altra banda, son molt pocs els exemples d'un atribut possessiu de la 3a3^a persona en els casos on es possible reemplaçar-lo per en sensé rise de malentesos; encara que, en principi, no hi ha res que s'oposi a l'ús de les formes possessives propies. Cf.:

(9)Des d'aquest nunt de vista. a tôt arreu han actuat en català i han procurât de
difondre a mes l'entorn que feia possible els seus espectacles ... (Catalônia 9,
53)

La preferencia de la construcció amb en es deu, probablement, a la seva senzillesa sintáctica. En alguns casos, el datiu dit «possessiu» també podria ser una alternativa de les constructions indicades - com en (73), citât mes endavant.

EN partitili

En forma part d'una sèrie de construccions partitives intimament relacionades, l'anàlisi de les quais dona Hoc a certes reflexions sintàctiques. Des del punt de vista estructural, els contextos bàsics d'un en partitiu poden exemplificar-se dins l'esquema segiient:

A mon veure, els exemples referits mostren bé la insuficiencia de l'anàlisi
tradicional pel que fa a descriure les relacions funcionáis que existeixen entre
totes aqüestes frases (horitzontalment i vertical):

Segons les normes «classiques» cree que s'havia de considerar en com subjecte en I A, 111 A i IV A, i com complément directe en I B, 111 B i IV B; mentre que es podria qualificar ara de subjecte/complement directe, ara d'adverbial (représentant un complément circumstancial) en II A/B. Aquesta última anàlisi deuria ser aplicable a V A/B també, encara que la relació «jerárquica» entre els adjectius quantitatius i qualificatius ofusqui una mica el papel referencial de la forma en.

Nogensmenys em sembla pertinent de puntualitzar el parentat funcional que uneix les construccions enfocades: Tots els exemples II A/B a V A/B poden considerar-se expansions explicitants de la estructura de base indicada en I A/B. A mes, veiem que hi ha un parallélisme perfecte entre les construccions intransitives i transitives; on figuren, respectivament, vénen i venen com a nudi de cada grup (A/B) de les frases en qiiestió. Per tal d'arribar a un «denominador comú» que en reflecteixi la cohesió interna, es temptador descriure-les conforme al model «finlandés», considérant així el «partitiu» català una categoria funcional independent de les de subjecte i de complément directe o circumstancial.

Aquí sorgeix, però, un factor destorbador: En els grups I - 111 i V es possible de reemplaçar en ( + de en 111 i V) pel substantiu sobreentès, i IV pot reduir-se a restructura verb + substantiu («Vénen/Venen llibres») sensé perdre la substancia semàntica. Així resulta difícil de défendre la categoria «partitiu», mancant-hi un indicador formal, i tenint en compte la manera tradicional d'analisar aquesta mena d'oracions. Per sortir d'aquest destret convé recordar que l'anàlisi gramatical es redueix aquí a una qüestió puramentacadémica: Per a fins pràctics basta observar que, a mes de 1'_estructura

de + x, tot substantiu indefinit es pronominalitza mitjançant un en partitiu;
sigui quin sigui el rètol funcional que correspongui a l'élément subjacent.

EN predicatili

En aquest context mereixen especial atenció les oracions predicatives, on
també n'hi ha exemples d'un en que es pot considerar com un élément
partitiu:

(10) Els suecs d'Estocolm están molt orgullosos del seu Ajuntament. I poden
estar-ne, es un model d'eficàcia. (Butlleti (citât d'Avui) 41, 32)

(11) Ara, que de senyora si que n'era. (Espriu, 97)

Tot i això, es tracta aquí de casos margináis, ja que els predicatius es
pronominalitzen d'ordinari mitjançant el pronom «neutre» ho: «Creia que
era molt bo, però no ho és tant com ho esperava.»4

EN com a élément expletiu

Ja hem tractât de l'expletivisme des del punt de vista general. Ací interessa, dones, d'enfocar els factors que condicionen Yen expletiu en particular, i d'apurar fins a quin punt és possible de considerar aquesta partícula un élément facultatiu.

Conforme al criteri generai définit en un apartat anterior, un sintagma
preposicional de + x anteposat al verb sembla requerir normalment un
«eco» en forma a'en; cf.:

(12) D'un pecat pots penedir-te'n sempre. (Pedrolo, 75)

A més trobem en a totes les construccions partitives:

(13)... inoen tenia d'altres. (Espriu, 118)

(14) Ella en sap prou, d'això nostre,... (Catatonia 12, 61)

(15) Noi, n'hi ha també d'aiades. (Espriu, 11)

(16) Se'n preparava una de forta,... (Espriu, 111)

Una particularitat de Yen expletiu représentant un élément nominal (o nominalitzat)
indefinit, és que genera la preposició de abans d'aquest mot:

(17)... d'escàndols com aquest, ide pitjors, en veuen cada dia. (Llor, 151)

(18) Ja en tenia, de sort, l'Esteve! (Espriu, 61)

Si en es refereix a un substantiu posposat, aquest élément pren caire d'aposició;com mostra l'exemple (17). Ja hem vist que hom pot reduir una estructuraaixí a una frase sensé en expletiu, suprimint també la preposició de; cosa que transformaría (17) en «Ja tenia sort, l'Esteve». Tot i això, dubto que es

pugui parlar aquí d'un en facultatiu de debò, per tal com el carácter apositiu
del substantiu partitiu es perd en la versió no expletiva.

Representen un cas a part les el lipsis determinatives en:

(19) Et creus que tothom és com tu, que n'has fet de totes!... (Llor, 61)

(20) Tu te'ls dévies queixar una mica, perquè no te'n deixem fer de les teves com
abans... (Llor, 175)

- ja que «fer-ne de totes/de les sèves» constitueixen unitats idiomatiques i
irreductibles.

Sempre que en indica possessió (en sentit material o figurât) en els textos estudiáis, o sigui en 22 casos, ho fa tot sol; cf. els ex. (7) i (8). Els meus informants, però, no rebutgen construccions expletives amb un adjectiu possessiu. Dones accepten p.ex. «L'Estadi n'és una de les sèves construccions més importants» en (7) o «... n'ignora les sèves possibilitats» en (8).

HI

Hi es descriu tradicionalment com un pronom feble susceptible de substituir qualsevol complément circumstancial que no sigui introduit per la preposició de. Si bé és molt flexible l'ús de la forma hi, tal afirmado em sembla força generalitzant i un xic exagerada, confrontada amb la realitat lingüística.

Pel que fa a hi com a substitutiu d'una expressió prepositiva introduïda per a o en, Badia Margarit n'hi distingeix entre una multitud de funcions en la seva tesi doctoral.⁵ En aquest context, cree que totes les subtileses de la seva exposició es poden sintetitzar en unes «regles» prou senzilles (que seran exemplificades a continuado):

1) Hi és susceptible de substitir qualsevol expressió no temporal amb a
que no sigui complément indirecte.

2) Acompanyat d'un complément pronominal feble no reflexiu de la 3persona
també assumeix la funció de complément indirecte en singular,
reemplaçant // (amb inversió deis pronoms).

3) A més, pot representar tota mena d'expressió amb la preposició en,
llevat de restructura en + infïnitiu (funció temporal).

HI «datili»

Com és natural, considérant que hi representa en la gran majoria deis casos una expressió introduïda per a, hi ha una certa afinitat i àdhuc encreuaments entre hi i els compléments indirectes; la quai cosa es manifesta de diverses maneres:

Ja vaig esmentar l'ús de la forma hi com a variant combinatoria de li
(complément indirecte de la 3333 pers. sing.) si hi ha també un complément
àton directe dins la mateixa oració. Ex.:

(21) Una vegada [...] s'hi presentaren dos lladres, però en veure que (la velia) no
tenia mes que una cabra [...], no la hi volgueren robar. (LE 3, Villalonga, 9)

El primer hi d'aquest exemple deu referir-se al Hoc, ja que els lladres no acostumen de presentar-se a les victimes; mentre que en «no la hi ...» el pronom adverbial representa la velia que tenia la cabra, fent aixi de complément

Un en partitiu no afecta la forma //. Cp. (22) i (23):

(22) En Joan dona diners a la Joana? - Si, li'n dona (molts).

(23) En Joan dona els diners a la Joana? - Si, els hi dona (tots).

En (22) en fa de complément partitiu, mantenint-se li corn a complément indirecte en posició «normal» dins el grup pronominal. En (23) els hi pren el Hoc de li'ls (combinado obsoleta menys en valencia), amb inversió deis pronoms àtons. A mes sembla que hi ha arraconat gairebé del tot els pronoms //, els etc. (compléments indirectes) referits a coses. Només n'he trobat dos exemples amb // enclitic d'un infinitiu:

(24) El fet que la Diputado [...] s'hagi proposât fer-ne un parc respon sobretot a
la nécessitât de preservar el que hi ha ... i estalviar-li noves agressions ...
(Catatonia 9,63)

(25)..., la Teresa no s'acostarà a cap arbre, per por de fer-li caure alguna f10r,..
(Llor, 72)

Tanmateix observem que en ambdues frases s'entreveu una personificació deis objectes al ludits. En tots els altres casos és hi la forma que serveix per substituir els compléments indirectes impersonate que en castella serien représentais per 'le(s)'. Ex.:

(26)... però és essencialment el poblé del nostre país que, conscient de tot el que
significaran els Jocs Olimpics, hi donará el seu entusiasta su port. (Catalònia
12,56)

(27) Qualsevol país que es proposi una ordenado racional del seu territori [...],
decidirá protegir una part mes o menys important de la seva superficie i
aplicar-hi mesures de preservado ... (Catalònia 9,62)

(28) - Tu, cada día mes gras! - mastega l'oncle Joanet adreçant-se a l'odiat senyor
Llibori [...].
- Que vols que hi faci? - respon l'ai ludit, amb sornegueria. (Llor, 124)

Aquesta característica sembla haver passât desapercebuda ais gramàtics. Dones actualitza un afegitó al que adverteix p. ex. Badia Margarit en la Gramática catalana a propòsit de l'evitació deis pronoms personáis tònics eli, ella etc. referits a coses, ja que es nota la mateixa tendencia pel que fa a la pronominalització del complément indirecte inanimai.

HI locatili

A més de representar les preposicions a o en + x, hi serveix, d'una manera general, per substituir qualsevol indicació de Hoc no introduira per de. Aixi funciona - almenys en principi i fins a cert punt - com a variant átona i anafòrica deis adverbs deíctics allá, allí etc.:

(29) El vaixell [...] ha hagut de recordar als pescadors [...] que no s'hi pot pescar.
(Avui 4.7.86, 3)

(30) Que vols que et dugui de Barcelona? Demà me n'hi aniré. (Llor, 117)

En efecte, sembla que hi implica, d'una forma o d'altra, la idea (concreta o metafòrica) de situació o direcció en la majoria deis casos estudiáis - àdhuc si es refereix a un complément adverbial o circumstancial més o menys vague. Essent així podria, teòricament, substituir-se per un adverb deíctic o una expressió amb a, en o per; tot i que no és aquesta la referencia concreta que trobem en el context:

(31) Acabat el concert, entre una munió de gent que feia cua fora del seu
camerino hi érem una colla de membres de Passociació. (Butlletí 35, 4)

(32)... llegf llibres de tftols tan enrevessats que la Teresa, en passar-hi els ulls, no
n'endevinava el sentit... (Llor, 75)

(33) Us diuen els noms dels fills i corn la histôria de cada un d'ells, que somriu i
es torba mentre un s'hi fixa. (LE 1, Maragall, 42)

(34) Un carro [...] pie d'herba tova i glauca [...] deixa enrera una olor de viscositat
végétal calenta, enfebrada. Aquelles formes s'esbullen i ni naufraguen. (LE
l.Pla, 110)

(35) Voldria ser ben feliç, i [...] prop meu tothom ho sera. Ves, que em sembla
que ja ni sôc a mig camf. (Llor, 30)

HI predicatili

Hi també és susceptible de representar el predicatiu de certs verbs que
impliquen la noció de situació o direcció, com estar, quedar(-se), romanare,
convertisse) i tornarse.6 Ex.:

(36)-... Ja no récordes les ganes que abans tenies d'estar sol amb mi, per enraonar!

- Oh, sempre hi estaría, de sol, amb tu;... (Llor, 47)

(37) - Que vols de mi? No te m'acostis, que em sembles un dimoni de l'infern.
-Ja ho sóc; si tu m'hi has fet tornar! (Llor, 197)

En (36) hi sembla alludir a la situació d'estar sol, i en (37) l'ús d'/i/ deu
resultar de l'idea dinàmica immanent en tornarse.

Altres funcions de la forma HI

Si hi representa a o en + x, això no significa, necessàriament, que s'ha
d'associar a una noció espacial:

(38)... el 1938, els Jocs foren atribuiìs a Helsinki. Aquesta ciutat també hagué de
renunciar-hi per causa de la guerra amb I'URSS ... (Catalònia 12, 56)

(39) M. - És que tampoc no creieu en mi.
Pare. - Hi he de creure. (Pedrolo, 26)

(40) En l'aspecte de l'existència de Hits hospitalaris no sé de qui és la responsabilitat,
però l'Ajuntament hi ha treballat. (Butlleti 33,22)

Ens resta discutir les funcions d'hi si no representa ni Hoc ni d'altres sintagmas preposicionals amb a o en, i el seu paper en frases on no té una referencia évident. Descartant per ara la locució impersonal haver-hi, els exemples en son relativament escassos (un 6% del total). Així i tot, no deixen de ser aquests els que ens proporcionen els reptes mes intéressants pel que fa a Uur interpretació. Cf.:

(41)... encara conserven costums ben propis, una manera de parlar ben definida
i una gastronomia específica, que és de llepar-s'hi els dits. (Catalònia 9,56)

(42) Així fins al vespre. Rialles picardioses, en anar-se'n:
- Estigueu bons.
- Que no üs hi canseu massa. (Espriu, 41)

Uhi de (41) es refereix sense dubte a la gastronomia, però queda enlaire la preposició corresponent. Els vots proferits en (42) alludeixen a una nit de noces próxima a complir-se, deixant-se a l'imaginació de cadascú formar-se una idea de les circumstáncies que puguin donar Hoc al cansament deis nuvis.

Encara que els gramàtics afirmin que hi pot, en principi, representar qualsevol preposició que no sigui de + un élément (pro)nominai, el nombre de preposicions representades en les referències circumstancials expressades per hi resulta bastant réduit. Fora ó'a i en, el meu material només proporciona exemples d'amb, contra, entre, per i sobre. Curiósament, hi ha també un/n referint-se a un sintagma preposicional amb de (si jo l'he interprétât bé!):

(43) - I va anar a caure en mans de gent de Barcelona, on tothom va tan mudat,
amb aquells badalls de gana que fan pel carrer i el deliri que teñen per casar
les noies.
-1 rep qui no hi té cap culpa - remuga la Ventura ... (Llor, 34)

(Aci, hi deu correspondre a d'això, ja que hom diu normalment «tenir la
culpa de quelcom».)

Evidentment, la manca d'exemples pertinents en si no vol dir que sigui impossible d'emprar hi en d'altres contextos. Però sovint el seu ús quedaria naturalment limitât per raons de claredat, vist que hi sembla associar-se sobretot a la idea (mes o menys vague) de Hoc. Posem per cas:

(44) «Espanyol» [...] es un adjectiu que durant dos segles s'ha usât contra nosaltres
- i encara en plena democràcia de vegades s'hi usa - com a argument per
a prohibir-nos el dret a la nostra llengua i cultura. (Butlleti 29, 4)

Atenint-nos a la gramática normativa cree que resulta ambigu Y hi d'aquest exemple, donant lloc a les interpretacions segiients: 1) «... i encara [...] s'usa contra nosaltres - ...» o 2) «... i encara en plena democracia [...] s'usa - ...» (considérant Yhi com a élément expletiu de la determinado circumstancial).⁷

Finalment cal esmentar que hi es lliga idiomàticament amb els verbs de
percepeio sentir i veure en sentit absolut:

(45) No hi sent, es sord. I només hi veu de Pull dret.

Haver-HI

Si haver fa de verb impersonal, es construeix sempre amb hi. D'aliò resulta la locució haver-hi, on hi queda destituii de valor propi. Havent-se gramaticalitzat del tot els sintagmes hi ha/havia etc. (a l'igual de la forma sintetitzada hay del castella), no interessa discutir la qüestió de referencia locativa ni d'expletivisme en aquest context.

Sembla que haver-hi s'empra en molts casos en els quais l'ús de haber seria desencertat en castella, on probablement trobariem estar, encontrarse o, eventualment, existir sota les mateixes circunstancies. Els casos deis que es tracta son, en primer lloc, un gran nombre de frases on una forma d'haver-hi va acompanyada d'un élément (pro) nominal définit (sigui un substantiu comú, un nom propi o un pronom demostratiu). Això en si és curios, comparât amb les llengües afins. Vet ací alguns exemples del meu material:

(46) Totes aqüestes installations així com les que hi ha a la resta de país, han
estât molt ben considerades sempre ... (Catatonia 9,61)

(47) Hi ha el perill de donar més importancia a la imatge exterior que es vol
vendre ... (Catalònia 12,59)

(48) En un racó de la botiga hi havia en Quelot. (Espriu, 105)
(49) Més enllà hi ha Franca, oi? (Llor, 91)

(50) Als seus murs encara hi havia els senyals de les bales i de la sang vessada a
d0j0,... (Espriu, 18)

(51) M'ha agradat passar-hi - fa en Tomás amb veu plena - perqué hi havia
l'oncle Narcís.

D'altra banda, la fòrmula haber 4- forma indefinida en castella no manca d'excepcions. Cree, p. ex., que la traducció «Hay el peligro de ...» seria acceptable en (47), com a alternativa de «Existe el peligro de ...». A mes, sembla que en alguns casos seria possible d'emprar hay mes una forma indefinida deis substantius en qüestió, sense alteració substancial del sentit. Així hom podria dir p. ex. «... había señales de ...» en Hoc de «... estaban/se veían etc. las señales de ...» per traduir «... hi havia els senyals de ...» en (50).

En la majoria deis casos á'haver-hi + una forma nominal definida hi ha o es sobreentèn també una indicació local, combinació que normalment hauria de generar Tus del verb estar en castella. Seria, dones, natural esperar-se una forma destar o d'esser en cátala, vist que aquest últim verb ocupa gran part del domini destar en castella. I, en efecte, no és difícil de trobar-ne exemples paral lels ais dlxaver-hi que acabo de referir:

(52) Aquesta àrea [...] baixa fins a la cota 76, on es l'actual plaça de la Hidràulica,
... (Catalônia 12,54)

(53) ... i actualment s'ha organitzat un curs per a persones que estan en punts
clau de l'empresa -... (COM 19 (1989), 17)

També hi ha exemples d'haver-hi més un participi passai, tot i que en menor
nombre; construcció que es refereix sempre a un fet consumât, o sigui al
résultat d'una acciò acabada:

(54) Cal tenir en compte que, a tôt l'Estat espanyol, no ni ha publicats mes de
deu o dotze tftols que parlin de gravât. (Avui 4.7.86,22)

(55) Els poc mes de cinquanta mil habitants de Menorca es reparteixen entre
dues ciutats [...], una colla de pobles [...] i els molts llocs (cases de pages) que
hi ha escampats per 1'i11a,... (J. Subirana, Catalônia 9, 55)

Sembla probable que aquesta manera d'emprar haver-hi radiqui en la manca de distinció explícita entre les funcions «dinàmica» (cf. cast, ser + part.) i «estàtica» (cf. cast, estar + part.) de les construccions passives amb èsser. Tant si com no, sembla que en català hom tendeix a evitar Pus impersonal de estar amb participis que designin una situado de durada indefinida; mentre que, d'altra banda, aquest estât de les coses queda expressat de manera inequívoca valent-se de la perífrasis amb haver-hi.⁸

HI com a élément expletiu

Uhi expletiu es dissemina «per tot arreu». Representa éléments tant anteriors com posteriors, reflectint gairebé tota mena d'indicacions circumstancials o espaciáis expressades per adverbs deíctics o sintagmes introduits per les preposicions referides més amunt.

Curiosament, Y hi expletiu sense haver apareix a vegades àdhuc en oracions
relatives introduïdes per on, context en què no reflecteix cap élément
tònic a nivell de l'oració:

(56) També posen a la vostra disposiciô una sala d'estar, on no sol faltar-hi el
televisor. (Avui 4.7.86, 32)

(57) Contra un món on hi ets tu. (Pedrolo, 82)

Si bé és molt fréquent Yhi expletiu d'un élément preposicional o deíctic anterior, no té el carácter obligatori d'un pronom oblic en oracions on hi ha un complément anteposat. És que també es troben determinacions circumstancials a l'inici de frases sense «eco» en forma d'un hi teòricament possible:

(58) A les eleccions del 1988 els socialdemòcrates van aconseguir el poder una
altra vegada. (Avui 9.10.89,5)

(59) Sota de les robes complicades s'endevinen meravelloses formes reposades.
(LEI, Pia, 110)

En (58) «A les eleccions ...» pot considerar-se una determinació temporal i, per tant, incompatible amb en o hi. En (59) és natural atribuir l'absència d'un hi a la construcció reflexiva {s'endevinen en Hoc de s'hi endevinen), ja que la presencia d'un pronom oblic sembla propiciar l'omissió de pronoms adverbials

Si hi remet a un élément adverbial o circumstancial posterior, aquest ultim
sol adquirir el mateix caire apositiu d'un substantiu indefinit que explicita la
referencia d'un en partitiu:

(60)No hi entenen, en malalts, els metges! (Llor, 142)

(61)Però, què hi fa, aquidalt, si tot és tancat? (LE 1, Oller, 24)

Nota final

Un tret cornu de les formes en i hi és el que semblin incapaces de representar indicacions temporals, tot i que aqüestes es poden expressar mitjançant compléments circumstancials amb de, a o una altra preposició qualsevol. Una possible explicació d'aquesta «manca» (passada per ait en les obres de gramática catalana) pot èsser la tendencia general que teñen els éléments temporals a ocupar una posició tònica dins la frase, ja que d'ordinar i hi aporten informació que no es pot sobreentendre del context.

Tant en com hi formen part de certes frases fetes, i sovint teñen només una
referencia indeterminada o extratextual. A mes deis casos ja referits, (62) -
(64) en poden servir d'exemples:

(62) Quan uns se'n van en vénen d'altres, perô se'n van mes que no en vénen.
(LEl,deSagarra, 101)

(63) I aixô que m'hi he estât tant de temps, de panxa al sol i descobert! Perô que
hi vol dir, el sol? (LE 1, Oller, 20)

(64) En Pere no hi és, però que hi fa? No hi fa res, perqué ja hi som nosaltres.

Al llarg de les meves lectures he topat amb un bon nombre de frases aparentment anacolutes. En alguns casos sembla apropiat qualificar-les de locucions idiomatiques, però encara n'hi ha bastants on almenys jo no he pogut «desxifrar» la funció o justificar l'emprament del pronom adverbial que hi figura. Ex. amb en:

(65 )Maria Lluïsa. - Ets intel ligent, germancta.
Marina. -Tu en portes una (se. mena?) de cap. Que vols fer? (Pedrolo, 58)

(66) Lany 91 continúen cíclicament els cursos de cátala i la realització d'altres
impresos, per exemple, la documentado legal, que no n'hem parlât fins ara.
(COM 19(1989), 16)

(67) Maria-Carme Dahlin [...] va exposar [...] una selecta col leccio deis seus
gravats, tècnica en la quai, corn és sabut, n'es mestra. (Butlletf 41, 7)

(68) Des d'aleshores no es podrá explicar l'olimpisme sensé considerar-ne la
incidencia deissatèllitsde comunicado. (Catalònia 12, 57)9

(69) Les zones d'espera i de recollida han de ser prou espaioses i se n'ha de
garantir l'accès restringit i contrôlât. (Catalònia 12, 57)

Ex. amb hi:

(70) La muller i els filis de l'amie us acullen amb aquella cordialitat [...] que
l'endongiment de la novetat de tracte hi posa una gracia... (LE 1, Maragall,
42)

(71) El pessimisme (del autor?) s'hi intensifica amb els anys, i la visió del mon
que hi (= ?) presenta és cada cop mes desencisada. (Llor, introd. de C.
Arnau, 11)

(72) Tret de la novetat, a eli no li interessava res de mi. Això no se sap fins quan
no s'hi (= ?) és a temps. (Llor, 116)

(73) Comença a besar-li les mans amb una delicadesa com ella no hi era gens
avesada d'en Tomas. (Llor, 210)

El présent estudi m'ha convençut que encara resta molta cosa per aclarir pel que fa a les múltiples papers d'en i dViz en el català d'avui. Això es refereix sobretot a l'àmbit de Ven possessiu, de Vhi «datiu» i de la redundancia en general. Aquí caldria un recull sistemàtic de «contraexemples» sensé les respectives formes perqué poguéssim apurar l'extensió de construccions alternatives.Tanmateix espero haver demostrat que les proformes provinents d'inde i d'ibi/hic han desenvolupat en català una gamma de funcions que no

tenien en l'edat mitjana ni teñen en les Mengües afins de l'època contemporània.

Kâre Nilsson

Université d'Oslo

---

Notes

1. Cf. el seu manual Catatan, Teach Yourself Books, Hertford/Norwich 1979, p. 137.

2. pp. 179-80 i 185.

3. Cf. Badia Margarit (1947), p. 52-53.

4. Cf. Badia Margarit (1962), p. 184-85.

5. Badia Margarit (1947), pp. 57-61 i 250-51.

6. Cf. Badia Margarit (1962), p. 178.

7. Cf. també els exemples de Badia Margarit (1962), p. 178

8. Si es tracta d'una situació considerada com a conseqüencia directa i/o provisional d'una acciò terminativa no és gens difícil de trobar exemples destar + participi, cf.: «Tota la reglamentado disponible actualment (...) és del Ministeri d'lndùstria i Energia de Madrid. Tot aixó està posât aquí, per tal de desenvolupar-ho, però ...» (COM 19, 16).

9. Aquí és possible que el pronom adverbial (-ne) faci de complément expletiu des sintagma preposicional «deis satél lits de comunicacio.» Altrament cree que caldria substituir-lo per un hi réfèrent a «Folimpisme».

Resum

En aquest assaig l'autor es proposa descriure i sistematitzar Pus polifacètic deis pronoms adverbials en el cátala d'avui. Després d'haver analitzat un corpus d'uns 1500 exemples, arriba a la conclusió que, en català, les particules en qüestió han desenvolupat una gamma de funcions que no tenien ni tenen les formes corresponents de les Mengües afins.

Bibliografía

Obres de referencia

Badia Margarit, Antonio M.: Los complementos pronominalo-adverbiales derivados
de ibi e inde en la Península Ibérica, Madrid, 1947.

id.: Gramática catalana I i 11, Gredos, Madrid, 1962.

Gazdaru, Demetrio: Hic, ibi, inde en las lenguas ibero-románicas, en Ensayos de
filología y lingüística románicas, La Plata (Instituto de Filología, Facultad de Humanidades)

Gelabert i Crosa, Joan: Els pronoms febles. Combinacions i us correcte, Teide, Barcelona,

Larsson, Lars-Gunnar: Stiidier i de ôstersjôfinska spràkens partitivbruk, Uppsala
(Finsk-ugriska insitutionen) 1981.

Marvà, Jeroni: Curs superior de gramática catalana, Barcino, Barcelona, 1968.

Material lingüístic

AVUI 23.6.86, 4.7.86, 17.9.89 i 9.10.89.

BUTLLETÎ de l'associaciô cultural catalana als països nôrdics «les quatre barres»
30-41 (1986-89).

CATALÒNIA 9 (1988) i 12 (1989).

COM ensenyar cátala ais adults 19 (1989).

Textos literañs

Espriu, Salvador: Laia, 16a éd., Edicions 62, Barcelona, 1986

LE = Lectures escollides. Textos literàris catalans amb comentaos gramaticals 1-3
(selecció i anotado de J. Triadú i E. Artells), Barcino, Barcelona, 1962 (1), 1965
(2) i 1969 (3).

LE 1:

- Oller, Narcís: «De Nuria».

- Bosch de la Trinxeria, Caries: «Les truites de l'estany de Carençà».

- d'Olwer, Lluís Nicolau: «Una altra Barcelona».

- de Sagarra, Josep Maria: «Quan ve la primavera».

LE 2:

- Vilanova, Emili: «Tristeta».

- Casellas, Raimon: «Les campanes toquen».

LE 3:

- Villalonga, Llorenç: «La pau regna a Bearn».

- Serrahima, Maurici: «Qui era Maragall».

- Riera i Lorca, Vicenç: «Tots tres surten per l'Ozama».

- Llor, Miquel: Laura ala tintât dels sants, 5a5a éd., Editions 62, Barcelona, 1987.

- Pedrolo, Manuel de: La nostra mort de cada dia, Ed. Moll, Palma de Mallorca,
1958.